TROU DE FER 2016

Updated: Apr 20



TROU DE FER 2016

"Historia d'un somni fet realitat"



Sobre les 17,30h arribem a la que serà la nostre seu abans d’afrontar el gran repte, la Gite de Pic de Sable. Un amable Elian i la seva família ens reben calorosament  i ens guien on passarem la nit.

Acabem d'enllestir tot el material que portarem i el col·loquem com podem a les nostres carregades motxilles.

Al ser un grup de 5 persones em optat per portar tres bidons estancs de 6,4 litres i dues bosses estanques de 20 litres, a part d’una bossa estanca petita on portem els entrepans del primer dia. El material que va dins de les bosses estanques el reforcem amb unes bosses de plàstic ben encintades per evitar possible entrada d’aigua. 



En aquest espai hem tingut que col·locar els sacs de dormir, funda bivac, fogonet, menjar, roba tèrmica seca, farmaciola, telèfons i tot el material que normalment portem ens els bidons.

En aquest punt nosaltres recomanem reunir tot l’equip, agafar material individual de cadascú mes material comú i posar-lo a sobre la taula. I una vegada aquí començar a triar el material indispensable i deixar les coses que no creiem estrictament necessàries.


Nosaltres varem col·locar el material més indispensable (fogonet, menjar, farmaciola i una tèrmica cadascun a dins dels bidons ja que es el lloc més segur on no entri aigua).



Una vegada solventat el tema i preparat el material de barranc individual anem per les cordes.

Nosaltres hem decidit afrontar el descens amb cinc cordes, una per cada integrant del grup. 

120 metres  de Iris 10mm

120 metres de Fina 9,5mm

120 metres de Fina 8,5mm ( la nostre estimada “paqui”)

80 metres de Iris 10mm

70 metres de Fina 9,5mm

El que normalment es recomanable, en aquest cas passa a ser obligatori. La revisió de la llargada de les cordes. Per molt que diguin alguns fabricants de cordes, aquestes s’escurcen d’una manera brutal i convé portar ben preparat el material per no viure lo que li diuen la “La gran aventura del Trou de Fer”.

Nosaltres desprès de revisar les cordes ens donem compte que les que hem fet servir s’han escurçat de manera considerable.



Ara ja portem nomes portem un 120 (sense estrenar encara), un 112, un 110, un 80 (sense estrenar) i un 63.

Tot i aquest petit inconvenient i ja avisats per expedicions anteriors, anem amb cordes de suficients per afrontar el repte.

A les 19:30  ja tenim el sopar preparat, sopem en un menjador amb tota la família i els altres allotjats  a la gîte. Les fotos de grups anteriors que havien estat allà per afrontar el mític descens ens acompanyen durant el sopar. Cuina casera i abundant per a afrontar el que seran dos dies molt durs.

Intercanviem comentaris (sempre en francès) amb el “jefe”. El sopar és diferent a tots els altres a l'illa i no només pel menjar. Els nervis ja són més que presents i la tensió ja es fa palpable en l’ambient.



Aprofitem que estem tots assentats junts per acabar de definir com afrontarem totes les verticals del descens.

Hem dividit el barranc en dos jornades, fent bivac a sota de la gran cascada. És el millor lloc per fer bivac ( i també el lloc més espectacular del món on passar una nit)

Sabem que les coses han de sortir perfectes perquè el pla no es vegi afectat. Tot i això sabem que si tinguéssim algun problema abans de la gran vertical, trobaríem un altre lloc on poder fer bivac, però això implicaria que la segona jornada seria molt mes llarga i amb el risc de tenir problemes per sortir de dia del corredor o el perdedor retorn.



Definim qui muntarà i desmuntarà cadascun dels ràpels i les cordes que portarà tothom en cada moment. A part de la gran vertical trobem tres verticals anteriors amb passamans delicats que voldran el millor de cadascú de nosaltres.

Sense gaire temps més per perdre i tot i no tenir gaire son sabem que arriba l'hora d’anar al llit i intentar descansar el màxim possible.



A alguns ens va costar mes dormir i d’altres es van aixecar varies vegades, una jornada com la que ens espera no deixa tranquil del tot a ningú.

A les 3,45 AM sona el despertador. Crec que gairebé no feia falta ni posar-lo.

Acabem de tancar les motxilles, recollim les coses i ens dirigim cap al menjador on el jefe ens ha preparat l’esmorzar.

Si el sopar de la nit anterior va ser estrany, aquest esmorzar encara ho es més. A les 4:00 del matí ni en David té gana, i els nervis van augmentant per moments. Ja no hi ha marxa enrere, a arribat el gran dia. El Trou de Fer ens espera.

Desprès de 20 minuts d’esmorzar en un profund silenci, carreguem els mes de 24 quilos de pes que portem a les motxilles al remolc del jefe i nosaltres mateixos al interior de la furgoneta. Anem assentats al terra, negre nit, amb bastant fred al cos i amb cares de molta concentració.



A les 5:15 de matí l’Elian ens deixa al inici de la pista o començarem l'aproximació, ràpidament descarreguem les coses, deixem les ultimes peces de roba que no vindran amb nosaltres i ens despedim del jefe. Sense mostrar cap signe d’alteració al seu rostre es despedeix de nosaltres amb un fred i curt “Courage”.

Suposo que el que per nosaltres és el dia clau en la nostre vida com a barranquistes per ell es un dia qualsevol, el qual l’hem fet sortir del llit a les 3:30 del matí.

Sense temps per perdre carreguem les motxilles a l’esquena ( maleïda sensació) i comencem el que serà un 1h i 20 min de còmode aproximació.


El camí com bé ens ha dir el jefe no te pèrdua i anem seguint les paseres de fusta ja degradades per l’aigua.

L’ús del frontal es fa necessari els primers 15 minuts de camí, a partir d’aquí el reflex del sol comença a fer-nos llum. És un dels avantatges de Reunion en aquesta època del l’any, a les 5,30 del matí ja tenis llum solar, això si a les 18,30 ja no veus res.



El camí que seguim ens portaria al mirador del Trou de Fer si no fos perquè prenem un desviament a la dreta que ens té que portar al Bras Mazerin.

Aquí ens ha sorgit els primers dubtes, de si el camí és el correcte. Però desprès de revisar el GPS no queda dubte de que aquell es el camí. En pocs minuts un cartell ens indica del cert que estem a la confluència del Bras Mazerin.



Ja som al barranc, dubtem de si equipar-nos o no de seguida, però el fet de saber que trobarem una badina la qual no es pot evitar i la sensació de fred que tenim a les 6,40 del matí ens treuen els dubtes de cop.


Tardem gairebé 20 minuts en equipar-nos, ensacar les cordes i preparar motxilles. No és una barranc normal i per aquest motiu tampoc requereix un preparació normal.

Cadascú ja disposa de les cordes que portarà en el primer tram del barranc i sap quina serà la seva funció en la primera de les grans verticals.



Comencem a caminar entre blocs de pedra i aquí ja veiem que el primer obstacle que trobem en el barranc són les pedres que rellisquen molt i fan que la progressió tingui que ser més lenta.

En pocs minuts ens plantem davant d’una gran badina de mes de 20 metres la qual com bé sabíem no es pot evitar per cap costat. Són les 7,00 del matí, la temperatura és baixa i el sol encara no ha acabat de sortir. Maleïdes les ganes que tenim de posar-nos a dins de l’aigua i mes sabent que només es per creuar aquella badina.


Sense temps per pensar-ho ens posem a nedar intentant mantenir les bosses estanques fora de la l’aigua.

La sensació tampoc és tant dolenta com pensàvem i ràpidament tornem a entrar en calor. A més els primers rajos de sol comencen a penetrar per l’horitzó. Sembla que el dia ens vol acompanyar en aquesta gran jornada.

Instal·lo el primer ràpel de 9 metres el qual baixem amb rapidesa i sense temps per perdre.


En David es el primer i sense temps per mirar enrere ja es disposa a començar a instal·lar la primera de les grans verticals.

Son les 7:20 del matí i ja tenim davant nostres els mes de 145 metres fraccionats en tres ràpels de la primera de les gran verticals del Trou de fer.



Com era d’esperar aquesta primera vertical és totalment seca. Ja sabem que en cas de que no fos així hauríem tingut que tornar enrere i donar per finalitzada la nostre aventura ja que al arribar al corredor aquest podria estar totalment impracticable.


Un passamà ben tensat i ràpidament muntat hem permet accedir a la instal·lació i començar a rapelar. Hem pensava que el primer ràpel em donaria un respir. Doncs no. Els 53 metres que tinc per sota son completament volats fins a donar accés a una amplia i còmode repisa. Aquí me trobat amb els dos primers problemes. Hem instal·lat una de les cordes noves i aquesta encara estava bastant seca el que la fa que corri més de la compte i el meu descensor agafi una alta temperatura. Tot i això al ser un ràpel sense aigua hem decidit que baixaríem amb shunt per sota el vuit i això permet gestionar bé el ràpel. El segon problema i mes important es que degut als nervis i voler anar ràpid he baixat amb la motxilla a l’esquena i això és un gran error ja que la zona lumbar es veu afectada.


Passats uns segons de dubte i quan el meu company Pepo ja arribava a la repisa veig la següent instal·lació. Molt allunyada a l’esquerra amb un accés que si ve no es gens complicat el fet de ser la primera vertical i estar a gairebé 100 metres de terra fa que m'ho agafi amb calma.

Accedeixo a la reunió sense problemes. Aquí el meu company em diu que tinc que trobar un passamà d’uns 10 metres que em porti a la següent reunió. La trobo penjada a la vertical, bastant amagada però en la línea de l’anterior.

Fixo el passamà, deixo la corda instal·lada i surto ràpidament de la reunió deixant passar a en Pepo per seguir l’ordre establert.


La sortida és complicada, com moltes en aquest barranc, i l’ús d’un pedal facilita una mica la mateixa.

Veiem que tarda una mica en arribar a la següent reunió, i és que aquesta es troba 55 metres mes avall en un espolo a la esquerra orogràfica amb un accés "divertit".


En aquest tram es interessant gestionar la caiguda de pedres ja que la roca està bastant descomposta i el fet d’anar baixant cinc persones al llarg de la vertical pot causar algun ensurt.

Mentrestant arriben tots a la repisa, i un a un segons l’ordre establert anem baixant el segon fraccionament. Primer l’Herce amb el seu 120 a l’esquena, desprès l’avi que em deixa el 70 per unir cordes i poder recuperar i desprès en David que sense temps per perdre s’ha desmuntat el primer fraccionament i ja té la corda ensacada.

Hem quedo sol a la reunió admirant la bellesa del moment i veient com el sol es va obrint pas a un ritme molt superior a el nostre.



Desprès d’haver unit cordes i desmuntat el passamà començo el meu descens, intento portar les cordes ben separades ja que se que és un dels ràpels mes delicats a l’hora de recuperar. Altres companys han tingut  problemes en aquesta primera vertical i això els i va fer perdre un temps molt necessari més endavant.

Arribo a la reunió i penso deunido amb l’espolo i en on es troba la instal·lació. Una vegada penjat començo a recuperar i veig que tot va perfectament. Com tenim acordat faig arribar la corda als meus companys que ja estan a sota preparats per ensacar i continuar.

Sense temps per perdre m’instal·lo a la “paqui” i començo a baixar els últims 36 metres de ràpel que em queden.


Una vegada a baix veig que en Pepo ja té el 80 ensacat i l’Herce la motxilla preparada i ja surten direcció a la segona vertical.

Són les 9,10 del matí i només anem 10 minuts per sobre del timinng estipulat.

Ensaquem el 120 a la meva motxilla i aprofitem per treure’ns alguna part del neoprè. El fet que ja hagi sortit el sol i els més de 450 metres de caminada entre blocs de pedres fa que sigui una mesura encertada.



Durant aquests metres de camí fa que el cap vagi pensant en que ara ja si que a arribat el gran dia, que ja tenim un part del barranc fet i tot plegat fa més gran el moment.

Són moltes sensacions unides i el fet de poder ser “tots” allà em fa sentir ple per dins.



A les 9,30 del mati els dos companys arriben a la segona vertical. En Pepo agafa el 80 i instal·la un llarg i tècnic passamà de 12 metres que dona accés a la primera de les verticals amb aigua. El fet d’haver instal·lat el ràpel anterior i de encara no haver recuperat tot el material fa que es quedi sense mosquetons i necessiti que l’Herce li deixi material per a finalitzar la instal·lació.

Arribem els altres tres components del grup i el ràpel està gairebé instal·lat.


Aprofitant que és el primer ràpel amb aigua i té una gran badina de la qual sortir demana el seu temps decidim  preparar una de les motxilles amb les dos saques estanques .

Segons havíem acordat fèiem servir un dels 120 per recuperar des de fora l’aigua el que ens dona la idea de fer una tirolina guiada per baixar les bosses sense que toquin gairebé l’aigua.

Seguim l’ordre establert i comencem a baixar els 55 metres de ràpel. Primer l’Herce, desprès en Pepo ( amb el cap de la corda de recuperar lligat per a fer el guiat) i seguidament l’avi.



Quan li toca el torn a en David aprofita per baixar la motxilla la saca uns metres i quan ja té contacta directe amb l’aigua la deixa anar per la tirolina. Tot i no funcionar de manera perfecte aquesta evita que la motxilla estigui molt poca estona amb contacte amb l’aigua.

Una vegada finalitzat l’invent vagi per desmuntar passamà i unir cordes per recuperar.

Intentem que les maniobres siguint àgils i rapides ja el que temps es un handicap important en aquest barranc.

Baixo a tota velocitat i creuo la gran badina per reunir-me amb els companys.

Aquí tenim el primer ensurt del barranc ja que un relliscada de l’avi el fa caure a sobre d’una de les costelles que ja tenia tocada des de el dia del Bras Rouge i ens fa posar l’alerta que això no serà fàcil.



Són les 10:30 del mati i ja tenim recollida la segona de les verticals i tal com havíem acordat en David i l’Herce ja han sortir en busca de la tercera.

Per davant tenim 250 metres mes de "pateo" pel riu i alguns passos ja amb aigua que intentem gestionar perquè no es mullin gaire les bosses.


A les 10:55 del matí els dos primers integrants del grup arriben a la vertical. Aquesta està formada per un passamà de 10 metres de fàcil accés i un ràpel de 25 metres per anar a buscar la següent instal·lació a l’esquerre de la vertical.



Aquí tenim els primers problemes seriosos del dia. En David instal·la el passamà i deixa la corda instal·lada i ara és el torn de l’Herce que ha d’anar a buscar la següent instal·lació per afrontar el ràpel de 70 metres que ens porta a baix.

Quan arribem els últims tres integrants del grup ja ens trobem tot el passamà muntat i veiem que l’Herce ja no i és.

En David ens informa que ja porta una estona i encara no li ha fet senyal d’haver arribat a la reunió. En pocs minuts sentim el senyal i en Pepo es disposa a baixar.


Quan arriba a ell veu que alguna cosa no ha anat bé, ja que esta penjat d’una vella instal·lació al mig de la cascada i que no s’ha donat compte que s’ha passat la instal·lació bona. Alguns moment de nervis al no tenir contacte visual amb els companys i el fet de que tardessin bastant en donar la senyal.

Uns minuts més tard en Pepo aconsegueix remuntar i accedir a la reunió bona. Fa pujar a l’Herce i ens dona la senyal perquè comencem a baixar.


En David primer i desprès l’avi enllacen el doble fraccionament fins arribar a baix.

Ja només quedo jo, torno a desmuntar passamans i començo a baixar a fins a trobar la següent reunió on en Pepo m’espera i m’explica el que ha passat.



La veritat és que la reunió està bastant a l’esquerre i l’accés no es gens fàcil.

Hem diu que si necessito ajuda per recuperar ja que ell el que vol es sortir d’allà que ja na tingut prou.

Cap problema li dic, i així em deixa lloc per a poder mourem i recuperar amb comoditat. En un vist i no vist ja el tinc a baix i ràpidament desmunto i uneixo cordes per a poder recuperar. La corda fa un intent de liar-se però la torno a recuperar i deixar ben col·locada.

Estic cansat de tant de cordes amunt i avall però em giro i veig l'espectacularitat del ràpel i això fa que em torni a cambiar la cara. El ràpel és molt bonic amb un contrast de roca i una magnifica badina de recepció.

Hem reuneixo amb els companys que ja han aprofitat per començar a dinar mentre m’esperaven.



Són les 12:20, ja tenim recuperades les cordes i ja ens hem menjat els entrepans.

Aixequem el cap i veiem que el gran moment s’apropa. Preparem les motxilles amb les cordes que necessitarem cadascú a la gran vertical.

L’ordre escollit per baixar la gran vertical era el següent.

L’avi portava el 120 de "paqui" per instal·lar el passamà i deixava el primer ràpel de 27 metres muntat. En David continuava amb el 70 a l’esquena, baixava el primer ràpel i es queda a la reunió del R-11. Jo el seguia i baixava els 20 metres del R-11 per arribar al famós R-12 amb el 80 a l’esquena. Instal·lava aquest i ja sense corda a la motxilla baixava per muntar els dos desviadors obligatòris per accedir al R-13. Una vegada allà venia en Pepo amb el 120 de iris, treia els desviadors i arribava al R-13 per muntar els següents 100 metres de ràpel amb el corresponent desviador. Per últim venia l’Herce amb l’altre 120 i podia instal·lar l’últim ràpel i si ho veia clar baixar fins a baix o sinó esperar al fraccionament. Una vegada instal·lada tota la gran cascada el meu pare desmuntava el passamà i el que era últim passava a ser el primer i així successivament.

Ens posem en marxa ràpidament ja que ens hem donat la 13h del migdia com a temps màxim per arribar a la gran vertical per poder-la afrontar sense problemes de llum.

Passem pel costat del possible bivac (veiem marques recents ja que el companys de cabres de muntanya van estar allà la setmana anterior). Superem una sèrie de tobogans i destrepes i arribem al R-9 de 20 metres.


En David monta un petit passamà d’accés i deixa la corda instal·lada. Baixem a tota velocitat i creuem la badina el més ràpid possible evitant que les saques estiguin molta estona a l’aigua. Donem molta incidència a aquest fet, però la mala experiència amb les bosses estanques i el fet que vulguem roba seca per passar la nit fa que tinguem molta cura d’elles.


El barranc fa un gir cap a la dreta per posteriorment girar cap a l’esquerre i obrir-se.

Ser que el lloc és allà i el moment és ara. Baixo per un tobogan ,que sinó fos pel lloc no m’hauria ni mirat, amb molta precaució i aixeco el cap i allà el tinc.

Són les 12:55 del migdia i davant meu la cascada de Bras Caverne i les vistes sobre el

Trou de Fer són espectaculars.



Arriba el meu pare a darrere i també se li obren els ulls de cop. Per fi a arribat el dia.

Som en aquell lloc màgic en el que volíem estar tots junts. Ens mirem i em diu si vull

instal·lar jo el passamà d’accés al primer ràpel. Ric. No se si de por o d’alegria. I torno a

riure. M’estic morint de ganes de muntar-lo i poder començar a baixar, però al mateix temps la incertesa que em recorre per dins voldria que ja fóssim tots a baix.



Em dona la nostre estimada “paqui” i instal·lo el passamà. Bufff. L’accés no tindria que ser complicat sinó fos pels 300 metres que tenim per sota. Arribo a la reunió i anclo el passamà. Hem dono la volta i veig a tots els companys amb la boca oberta i un somriure que no sabria com definir. S’ajunten moltes coses, molts records i molts somnis. Han estat molts de dies esperant aquest moment que ja podíem tocar amb les mans.

He deixat la mateix corda del passamà instal·lada per al primer ràpel de 27 metres. El fet d’haver-ho fet amb la “paqui” fa que la instal·li en doble i no quedi convençut de que aquesta arriba a la següent reunió.


Torno passamà enrere i parlo amb en David, el deixo passar i li explico lo que he instal·lat. Revisem i veiem que efectivament la corda no arribava. Ajustem i la donem per bona. Me’l miro i torno a riure.


Hem pregunta que perquè. I li assenyalo el primer desviador que té que anar a buscar.

La primera sensació és que aquest desviador està molt lluny. El fet que la roca rellisca, sumat als 300 metres de caiguda que tenim per sota encara el fa més lluny.

En David ni em mira. S'instal·la el piranha ,un machart per sobre i començar a baixar. Pèndula una mica i estira el braç de manera brutal per agafar el desviador. Primer moment superat. Un vell cordino penja donant una sensació no gaire bona. La bona noticia és que darrere ni a un de nou amb un mosquetó. Passa la corda pel desviador i ara ja si que pot començar  a baixar. La imatge és espectacular i el dia acompanya. Passet rere passet esta endinsant-se dins del Trou de Fer.



Desprès d’uns moments de dubte aixeca el dit i fa saber que ja veu la reunió i que està a punt d’arribar-hi.

Desprès de que deixi la corda fixada a la reunió em preparo per baixar. Hem poso el shunt a dalt no se perquè però en aquest moment i per treure i posar desviadors ho veig mes clar.

Arribar al desviador, treure i tornar-lo a posar no és gens fàcil ja que la roca rellisca bastant. Un cop superat l’obstacle continu baixant i ja veig en David.


Arribo a la R-11 i veig que és que una repisa molt còmode. Penso ( no se si en veu alta o no) “que cabron tu si que estaras comodo aqui”.

Aprofitem per recol·locar cordes i m’explica el que ha instal·lat i em diu que si em sembla be, que ho revisi i que ja puc començar a baixar.


La bona coordinació del grup i la confiança en els companys en aquests moments son el que provoca que una activitat d’aquesta categoria surti bé o malament. En el cas de nosaltres cinc és total i això ens tranquil·litza.

Poc temps per pensar i revisar, ja que tot està perfecte. Començo a baixar els 20 metres de ràpel que em separen del R-12. Aquesta es troba una mica més a la dreta del que em penso i fa que així de fer un petit desplaçament per arribar-hi.



Fins aquí no ha estat difícil i el ràpel que he fet sinó fos pel "pati" seria mes que rutinari.

Una vegada anclat al R-12 xiulo i aviso que ja poden baixar. Començo a instal·lar els 80 metres de corda que porto a l’esquena i els deixo caure en doble. Queden penjats a la vertical i penso bueno si em passo tampoc queda tan fins a baix (maleït efecte òptic)


Ja instal·lat a la corda de ràpel veig com en Pepo està arribant a la reunió. Intercanviem opinions i em diu que faci un nus al final de la corda per si de cas. Té tota la raó del món, ja que tot i esta baixant autoassegurats amb un shunt sempre es necessari deixar el final de la corda tancat pel que pugui passar.


Mel miro i ric. Hem pregunta que passa. I li comento que els desviadors estan a “pendre pel cul” i que no se ni com hi arribaré. Hem dona ànims i em fa fora la reunió que ell vol ocupar immediatament. Les conegudes ganes que tenim per arribar a lloc segur i les poques que en tenim de sortir cap a la incertesa.

Començo a rapelar i veig que necessitaré un petit pèndul per arribar al desviador, estiro la ma i el caço a la primera. Quin alleujament. Veig que els mosquetons estan posats amb una cinta el que em facilita no tenir que posar res. Hem lligo a la reunió i passo la corda pel desviador. Ja en tinc un.

Continuo a la recerca del segon que pocs metres mes avall i a l’esquerre aconsegueixo caçar també a la primera. M’anclo i respiro. Ja els tinc tots dos i penso que això ja esta fet. Doncs no. Segueixo baixant i veig que m’estic allunyant de la paret. No potser. No vull.



En Pepo em crida i m’informa d’un possible fregament al posar els desviadors. El que em faltava. El teníem controlat però ja no i pensàvem. Mel protegeix posant-hi la bota. Un gràcies de tot cor i continuem. Aquest poder és el moment mes delicat i l’hora mes màgic. Hem bloquejo el piranha  i començo a mourem per pendolar-me per arribar a la meva estimada R-13.

Només la immensitat del Trou de fer i la seva prolongació per bras Caverne per sota m’observen en aquell moment. Crido, remugo i suspiro mentre em vaig pendolant en buscar de la reunió. No se si van passar tres segons o tres minuts però en un dels intents estiro la mà i aconsegueixo agafar un cordino que em porta la reunió.


Ara si respiro com si portes 10 minuts sense fer-ho, m'anclo de tres punts i lligo la corda.

Ja puc avisar al companys perquè es vagin reunint amb mi.

Aquí si que em giro i començo a gaudir del moment. Ser que probablement estaré aquí penjat bastanta estona fins que passin tots, però vull captar totes les imatges possibles el mes ràpid que pugui.

El moment és màgic i inoblidable i ser que aquesta imatge possiblement perdurarà en la meva memòria la resta de la meva vida.



Aviso a en Pepo que ja pot començar a baixar que així ja anem muntant el primer dels ràpel llargs que ens queden.

Comença a baixar i arriba al primer desviador que ha de treure. Hem demana que l’aguanti fort, suposo que la sensació de separar-te de la paret a més de 200 metres del terra no ha de ser gaire agradable.

En aquest moment arriba l’Herce a la reunió, sento que parlen (mes aviat criden). Els dos tenen raó. Havíem dit que aniríem esperant a cada company a les respectives reunions, però també tenim que anar progressant per no estar parats i el fet de deixar la corda lligada a la reunió i que l’accés a la mateixa fos senzilla va causar aquesta decisió.


De seguida s’entenen els dos. Quin remei a 200 metres de terra i penjats de dos paràbolts la vida és mès fàcil i els problemes passen a ser mes relatius.

En Pepo continua baixant i arriba al segon dels desviadors, sap que al treure’l aquí si que volarà. L’aguanto poc a poc i intento que el vol sigui el mes plàcid possible.

Desprès d’un seguits de agafem, deixem,agafem, deixem aconsegueixo que arribi la reunió. Ens fem espai i ens posem còmodes. Sembla mentira com el sol fet de poguer-se lligar de dos punts i deixar la motxilla penjada de la reunió sembli com està al sofà de casa.




Sense temps per perdre en Pepo munta el seu 120 de iris i la deixem caure a les profunditats del forat de ferro.

Tants de dies reservant aquesta corda per a poder-la tenir impecable per al famós R-13 que ens té que donar accés a un del llocs mes increïbles del món. Si bé encara ens restaran gairebé 100 metres de ràpel, aquest volat de més de 95 metres ens porta a tocar a terra i això ja genera una sensació de colonitzar el Trou de Fer.

Li assenyalo que uns metres per sota trobarà un desviador clau que li permetrà accedir al R-14 sense cap mes problema.


Sense temps per pensar-ho comença a baixar, em demana que el pendoli amb la mà ja que l’accés al desviador queda molt lluny. Que et pendulin amb aquest "pati" per sota ha de ser una sensació estranya. Per sort de seguida aconsegueix anclar-se al desviador. Aquest també té mosquetó posat, passa la corda per dintre del mateix i li demano que esperi un moment que poso la motxilla com a protector de corda. Es un punt clau i totalment necessari. Sabem que el desviador és basic per accedir a la següent reunió i això causa un important fregament que s’ha de protegir de manera total.

Tot està preparat i ja només queda disfrutar. En pocs minuts veig com s’allunya i poc desprès ja té els peus a terra a sobre d’una còmode repisa. Penso quin plaer, quines ganes.



Mentrestant ja tinc a l’Herce al costa disfrutant com un nen petit i demanant que l’apropi a la reunió. La pesca a la primera i desprès de posicionar-se el mes còmodament possible es canvia de corda i es prepara per continuar baixant.


El fet de portar la motxilla amb el darrer dels 120 fa que la maniobra sigui mes complida però la solventem sense problemes.

Li comento que haurà de treure el desviador i que ja serà en Pepo el que el portarà a la següent reunió. Al treure’l es separa considerablement de la roca i el fregament desapareix siguent un ràpel totalment net.


Mentrestant vegi com una punta de la “paqui” apareix per els nostres voltants. Bona senyal penso. Ja són tots a la R-11 i tot a anat bé.

En pocs minuts veig aparèixer el meu pare baixant pel que s’ha convertit en un volat espectacular.



L’apropo a la reunió i de seguida s’ancora a la mateixa. Hem comenta que han tingut problemes al recuperar el primer dels ràpels i que la corda s'ha quedat enganxada amb un dels desviadors. Han tingut que tallar. Pobre “paqui”. Però en aquest moment és el de menys. Li dono la bossa estanca que porto jo perquè la pugui anar baixant i sense temps per perdre comença a rapelar. 


Veig com es va allunyant i penso que per fi ho està aconseguint. Ell ja havia estat a la illa feia 11 anys i es va quedar a les portes del Trou. Per diferents circumstancies no el va poder fer i ara esta pocs minuts de tocar-hi amb els peus.



La sensació és genial, el moment màgic i no puc parar de tirar fotos. Només em paro al veure que en David arriba a tota velocitat.





Un descuit al sortir de l’anterior reunió fa que s’hagi muntat el piranha en ràpid i està patint una mica. L’apropo de seguida i s’ancla a la reunió. Ja respira. Riem i ens mirem amb cara de que ho estem aconseguint. El pobre porta dues cordes.

Al haver tallat la llarga em d'empalmar les dues per a poder recuperar.

Ho deixem gairebe tot preparat i ell ja comença a baixar, s’allunya ràpidament amb una cara de felicitat que no li treu ningú en aquest moment.


Ja només quedo jo, em preparo tot el material per quan em donin la senyal i aprofito per tornar a contemplar la vistes sobre les altres cascades i la infinitat del corredor de Bras Caverne.


Ara si que estic a pocs minuts de viure un moment ùnic, el ràpel clau que et porta a dins del forat. Porto gairebé una hora i mitja aquí penjat i la veritat és que ja tinc ganes de sortir d’aquí.

En David em fa la senyal i ja puc instal·lar-me, separar les cordes i revisar que no deixo res a la reunió que ha estat la meva casa durant les ultimes dos hores.

El descens és màgic i espectacular la sensació de la cascada caient per sobre meu. Vaig baixant a ritme constant contemplant les vistes sobre el mític forat.



De seguida em torno a reunir amb en David. Quina sensació tant agradable la de tocar terra ferma. Separem les cordes i comencem a recuperar. Aquesta sembla molt neta i col·loquem les motxilles per sobre dels nostres caps en plan visera per evitar que la corda ens caigui a sobre. Recuperem poc a poc sense fer gaire força i la corda es comença a embalar. Ens empotrem a la reunió i ens amaguem a sota les motxilles escoltant el soroll de corda caure. De cop deixem de sentir-la. Ja haurà passat tota? No ens atrevim a sortir de sota la nostre cova artificial per por a que ens caiguin 120 metres de iris als morros. Passats uns segons ens mirem i veiem que la corda no ha acabat de baixar. No pot ser. Comencem a estirar i ens donem compte de que s’ha liat. Suposem que al perdre el control sobre la mateixa aquesta s’ha creuat.


Intentem mil i una coses per treure-la però no hi ha manera. Quina mala llet. Arribem a la conclusió que la única solució que tenim es tallar i recuperar el màxim que puguem.

Quina pena veure gairebé 100 metres de corda nova penjada i no poder fer res per treure-la.



Agafem la corda recuperada i la unim per a poder recuperar la següent.

Aquí en David em cedeix el torn i em diu que baixi primer per reunir-me amb la família. Gestionem el fregament movent una mica la corda ja que aquesta té un important fregament a la roca.


Aquí cometem un greu error ja que llencem tota la corda de recuperar a baix i juntament amb la que baixem, l’aigua que cau i una terrible i gran repisa amb moltes pedres fa que aquestes es liin de mala manera.

Gairebé 10 minuts per desfer aquell merder. Estic cansat. Crido de ràbia i impotència i em cago en tot. Només queda respirar i amb calma anar desfent.

En pocs minuts aconsegueixo arribar a baix. Els mals últims moments no empanyen per res la sensació de haver conquerit el Trou de fer. Ens abrasem amb en Pepo i donem la senyal perquè baixi en David.



Aquest baixa molt lent, entenem que a vist alguna cosa que no li a agradat i és que un dels fregaments deixa la corda tocada per dos punts.

Sense més problemes aconsegueix arribar a terra ferma, bueno deixem-ho en blocs inestables.

Al començar a recuperar veiem que els problemes segueixen. El ràpel passa per una repisa i costa deu i ajuda treure la corda. Dos persones tirant a pes del jumer per poder treure-la. Les acrobàcies que fem per treure-la són espectaculars.


Per rematar-ho al caure i com era evident la corda es queda a la repisa. Jo ja la dono per perduda però per fortuna aconseguim salvar-la.

Recollim material i ens reunim tots a la base de la cascada. Abrasades i més abrasades ens diuen que ho hem aconseguit. Som a baix d’un dels llocs més inaccessibles i mítics del planeta.



Són gairebé les 18h de la tarda. Les ultimes maniobres ens han portat molt de temps i molt d’esforç i encara ens queda trobar el famós bivac per dormir.

Comencem a pujar la muntanya en direcció a la cascada de Bras Caverne, sabem que en menys de 100 metres l’hem de trobar. Però quins 100 metres, la vegetació cobreix les roques i ens dificulta l’accés. Estem cansats i la nit està caient sobre nosaltres.

A les 18:20 i amb els últims rajos de sol trobem la pedra on hi ha el bivac. Aquesta és mes gran del que pensàvem. Ens reunim tot l’equip i desprès de deixar les motxilles comencem a muntar el que serà la nostre cabanyeta on passar la nit.



Trobem molts de plàstics i esterilles que la veritat es que s’agraeixen. A part nosaltres portem un plàstic gran per fer de toldo i matalassos inflables per passar la nit.


Ens trèiem els neoprens i en posem roba seca. Si, si, la roba a aconseguit arribar totalment seca dins de les bosses.


Ens acurruquem com podem i comencem a preparar unes sopetes que seran el nostres sopar. Compartim els entrepans que han sobrat del dinar juntament amb uns fruits secs i gaudim de la calenteta sopa.


Al acabar de sopar sortim un moment del bivac i contemplem un dels moments més màgics que pot haver-hi en aquest planeta. La llum de la lluna il·lumina totes les cascades i ens fa viure un espectacle que no es pot explicar. S'ha de veure.

Són les 19:30 i ja estem a dins del sacs, ben tapadets i apunt per dormir o almenys intentar-ho. El soroll de Bras Caverne ens acompanyarà tota la nit.



La nit es fa bastant llarga, no és fàcil dormir en aquestes condicions però si que aprofitem per descansar el màxim possible.

A les 6 de mati i com si fos el despertador ja passa el primer dels helicòpters amb turistes. A partir d’aquí és un no parar. Això és bona senyal ja que el dia ha de ser bo.



No ens atrevim a sortir del sac, si bé ja no dormim, estem molt calentets i amb poques ganes de posar-nos els neoprens mullats i freds

A les 7,30 ens decidim a aixecar campament, esmorzem una barreta i recollim tot el material. El moment de posar el neoprè moll és el mes dur però es fa suportable.



Foto de despedida i tornem cap a la base de la cascada de Bras Mazerin. Allà contemplem els 100 metres de corda que vam deixar abandonats. Un bon regal per al següent grup que i accedeixi.


A les 8,45 del matí ja estem penjats la reunió que ens donarà accés al corredor. L’aigua cau amb força i la sortida no és fàcil.


Ja estem endinsats en el corredor i avancem entre passadissos realment estrets. No vull ni pensar el que te ser allò amb molta aigua.


Un petit ràpel ens porta a sota de la cascada de Lessiveusse, aquesta és l’accés clàssic al corredor quan entres per Bras Caverne. Aporta molta aigua i salta per sobre de la roca.



Sense donar-me compte estic sentat al costat de la caverna del minotauro. Ni l'havia vist.



Aquesta formació és espectacular. La força que ha de tenir l’aigua per donar forma a un lloc tan brutal com aquest. No passem la ocasió de posar-nos tots a dins i aprofitar que el minotauro no i es per ocupar el seu espai.



Continuem avançant pel corredor, aquest ja es fa una mica més ample tot i que l’aigua segueix empenyen amb força.

Ens trobem gairebé tots els ràpels instal·lats amb corda ja que el grup de de cabres de muntanya van tenir que sortir a tota la velocitat degut a que la pluja i la nit sel's i tirava a sobre.


Això és un gran avantatge però no impedeix que el nostres fatigats cossos  carregats amb gairebé 25 quilos de pes vagin demanant que s’acabin aquests 2800 metres de corredor.



Nedem badines, superem el llac de les anguiles, el gran caos, algun saltet, més nedades i infinitats de relliscades per la gran quantitat de pedres que sortegem.



El riu sobre, sembla que comencem a caminar, però encara ens queda una altre zona de blocs. Ara ja si que sobre del tot. Es forma una illa al mig del barranc i un afluent sec entra per la nostre esquerra. Allà trobem la cabanya dels "bracos" i poc més endavant un fita que ens marcarà pujada al marge i l’inici del retorn.


Són gairebé la 13h del migdia i han estat tres hores i mitja de corredor molt dur. Aprofitem per menjar fruits secs i barretes energètiques i hidratar-nos amb la poca aigua que ens queda.

Les cares de fatiga s’ajunten amb les de satisfacció per haver sortir ja del barranc. Tot i això sabem que encara ens queda una de les parts més dures, que no es el altre que el perdedor retorn.



Sortim del barranc pujant per un marge i aquí ja trobem varis camins. Encara que no sembla el mes evident agafem el que surt mes a la dreta, com  ens indicaven les ressenyes.

El fet de trobar alguna cinta ens ajuda a seguir el camí correcte. Sabem que molta gent es perd en aquest punt i nosaltres no volem que ens passi. Algun dubte però de seguida alguna altre cinta.

Quan portem 1 hores i 15 minuts de duríssima pujada arribem al famós coll. Ara si que ja ho tenim. Ha arribat el moment de trucar al "jefe" perquè ens vingui a buscar. Ens asseiem un moment. Les motxilles pesen molt i la fatiga acumulada ja es fa més que evident en els nostres rostres.



Desprès de trobar cobertura podem contactar amb ell i aquest ens diu que a les 16:30 estarà allà per recollir-nos.

Seguim el camí i lo que pensàvem que seria una còmode baixada fins a la carretera es converteix en un dur camí que puja i baixa i flanqueja en direcció a salazie però sense perdre gaire alçada.

No es fins el tram final on ja comença la pronunciada baixada que ens porta a un torrent de muntanya sec que ens deixar en pocs a minuts a la carretera.


Ara si. L’alegria ja és total. Ho hem aconseguit. Estem cansats i desganats. Però a la vegada feliços. El somriure no se'ns borra de la cara ni amb les gairebé dos hores que ens fa esperar el jefe per portar-nos el cotxe. Un problema de feina ens diu. Ell mes que ningú hauria de saber que en aquell moment el que volíem es posar-nos roba seca i anar a menjar alguna cosa.



No li tindrem en compte ja que sense ell encara hagués estat pitjor, ja que la combinació de cotxes es molt llarga. Des de Plaine de Palmistes hi ha gairebé una hora fins allà on ens trobem.

Aprofitem que ha bingut el seu fill perque ens porti a buscar unes birres al poble i començar la celebració.

Ja amb la nit caient sobre nosaltres arriba el l'Elian i ens porta la furgoneta i amb ella tota la nostre roba. Quina alegria.



Ens despedim d’ells i els agraïm tot el que han fet per nosaltres. Sense temps per perdre en encaminem en busca de una pizzeria on unes pizzes de 40 cm en retornen al món real.

Han estat gairebé 36 hores d’activitat “non stop” on hem passat tot tipus de situacions i on hem vist que amb il·lusió, ganes i treballant com un equip podem arribar on ens proposem.

El somni s’ha fet realitat. El Trou de Fer s’ha acabat. I amb ell dies i mesos de preparació.

Ha estat dur. Que dic dur, molt dur. Però ara una setmana desprès d’haver sortit d'allà ja penso em com seria accedir-hi per la seva altre variant.....

En fi sempre ha de quedar una il·lusió i crec que això es el que ens mante vius per dins.

Vull donar les gracies a tot l’equip per permetrem arribar en un lloc com aquest. Sol seria impossible. I encara que ho fos no ho cambiava. Pepo perles mil trucades i xerrades que hem tingut per preparar el viatge. Herce per la il·lusió que teníem des de fa tant de temps. David pel toc andalús i l’alegria que ens dones. I a l’avi, i meu pare donar-li les gràcies per fer l'esforç d'estar amb mi en aquest moment únic. Sense ell per mi no hagués estat ni de bon tros el mateix. Es més sense ell jo no hagués estat aquí.



Albert Girones Stierle

Albert Girones Domenech

Jose Hernandez Barbero

David Serrano Garcia

Albert Herce Garcia 



17 views

C/ Hospital, 32   Sant Feliu de Guíxols (17220) Girona    Tel. 683.14.17.92 /  637.43.15.79 

 © Copyright 2018. Aventura eXperience - Reservats tots els drets

Avís legal  -    Política privacitat i ús de cookies

  • Facebook icono social
  • Instagram icono social
  • Tripadvisor icono social
  • Icono social de YouTube
  • google icono
  • whatsApp icono social