EXPEDICIÓ MADEIRA 2015

EXPEDICIÓ MADEIRA 2015 

(Del 10 al 17 d'Octubre)




Dissabte 10 d'octubre

Dissabte 7:00 del matí, sona el despertador, tot està preparat per iniciar la nostre expedició cap a Madeira.



Encara no porto ni 5 minuts despert i ja em trobo amb el primer gran problema, al revisar si tinc tota la documentació veig que el DNI està caducat de fa tres mesos ( Si és incomprensible, imperdonable i inexplicable però es així). De seguida em poso a buscar el passaport i veig que aquest també esta caducat de fa tres anys.

Em canvia la cara de cop, la suor freda em cau pel front i el cap comença a treballar…(ja no podré volar, no em deixaran marxar, fins dilluns no me’l renovaran, ja serà tard per agafar un altre vol,…)

Desprès d’uns segons de dubte segueixo com si no hagués passat res, agafem maletes i vaig a buscar al meu pare per que la cristina ens porti cap al aeroport on a les 9:00 em de reunir-nos amb els companys d’expedició.

El trajecte de Sant Feliu a Barcelona el passo en silenci buscant al mòbil informació sobre si em deixarien volar o no, trobo gent que diu que si, gent que diu que no, pregunto als companys i em diuen que tenen dubtes de si podré o no.

Sincerament a estat el meu pitjor trajecte al aeroport ( i això que tinc por a volar)

Al arribar em dirigeixo a les oficines de vueling i em diuen que no ho tenen clar i que parli amb la policia. Aquests em diuen que si i que segons el tractat Schenggen no tindre problemes per volar amb un passaport caducat de menys de 5 anys a un país de la comunitat europea.

Respiro i em penso que tot està solucionat, però alguna cosa no m’acaba de fer el pes. Així que decideixo comentar-ho una altre vegada a les oficines de vueling i aquí la meva sorpresa quan em diuen que han parlat amb la supervisora i que amb dni i passaport caducats no podré agafar l’avió. Jo em poso nervios, els i comento que a la policia em diuen que si, però ells diuen que no poden fer-hi res i que torni a parlar amb la policia.

Torno cap allà ja amb poques esperances, i el policia es sorprèn al tornar a veurem i diu que no potser que em diguin que no ja que el tractat Schenggen es molt clar en aquests casos i que deixa volar a països de la comunitat europea, inclòs Portugal. Aquí es on noto que aquesta persona hem pot ajudar. Agafa el telèfon i indignat truca a la supervisora d’iberia perquè vingui.

Aquesta li porta un paper on diu que Portugal es passa el tractat Schenggen pel forro i que no deixar volar a ciutadans espanyols a Portugal amb el Passaport caducat.

Quan ja ho veia tot perdut i ja estava apunt de agafar les maletes i tornar cap a casa el policia al llegir al meu passaport caducat veu que soc de Sant Feliu de Guíxols i em diu… “ tienes algo que ver con la via ferrata de Sant Feliu?”

Jo incrèdul me’l miro i li  comento que si i li pregunto perquè, al que em respon…

“ya me sonaba tu cara, tu me hiciste de guia este verano, me hiciste muchas fotos muy chulas, corre passa para dentro que te hago un passaporte rapido”

No m’ho podia creure, ja m’havia tocat la loteria i encara no havia comprar ni un numero…

Ràpidament em vaig a fer fotos i em fa un passaport ( tinc els dits tant secs que tinc que repetir en varies ocasions l’acció de registrar el dit)

Desprès de donar-li les gracies infinitat de vegades, quedar amb ell per repetir la via ferrada i convidar-lo a la costa brava em dirigeixo corrent a trobar els meus companys.

Es mostren incrèduls davant el que m’acaba de passar. Un llarg sospir em fa canviar la cara. El meu company Pepo em diu que ara entén perquè estava tan seriós al parlar amb ell per telèfon.

Han estat unes hores llarguíssimes de nervis i estrés, però per fi tot s’ha solucionat d’una manera immillorable. Aviso a la cristina que ja esta tot solucionat i ella em diu que encara estava a la zona per si m’havia de tornar a venir a buscar per si no podia volar.

Ara ja si que puc respirar tranquil i ràpidament em presento als companys que encara no ens coneixíem.



Facturem maletes evitant algun que altre sobrepès ( portem més de 700 metres de cordes mes material personal i material de reequipament), passem la zona de seguretat i ja estem asseguts al avió que ens porta cap al paradís.

Aquí ja puc tornar a sentir els nervis de volar ( no soc l’únic ja que en Pepo esta igual que jo). En poc mes de 3 hores estem aterrant al petit aeroport de Funchal.

Durant el vol es parla dels barrancs que farem, de com els afrontarem i com no del terrible i desitjat Mega.




Un cop aterrats i amb les maletes a les mans ens dirigim a llogar els cotxes que tenim reservats, solucionem algun que altre problema ( Dos dels vehicles els lloguem sense problemes amb una noia encantadora, i el tercer ens porta mes problema ja que la noia que ens atent només intenta posar-nos la por al cos amb el tema de les assegurances perquè paguem més ) .

Desprès d’aquest segon moment de tensió en la expedició ens dirigim cap a la localitat de Rosario on tenim reservada la casa.

Ens acompanya la Vitolina, propietària de la casa, i en poc mes de 40 minuts ja som a la porta. La sorpresa es grata al veure que la casa es espectacular amb 6 habitacions, 3 banys i tot ple d’equipaments ( billar inclòs).


Mentre alguns membres del grup comencen a veure la casa els altres anem al super a buscar provisions pels primers dies.

Sorteig d’habitacions ( jo dormiré amb el meu pare, pepo amb la cris, David amb en Toni, Morla amb en Miquel i en Jordi i en Borja son els afortunats que dormiran sols).

Guardem tot el menjar i ens instal·lem a les habitacions abans de preparar el primer sopar i programar com afrontarem el primer dia de barrancs.



Aquí surten els primers dubtes, i decidim que el primer barranc a de ser el Mega conegut com a Aqua Do Vento. El fet de portar els dos 200 ens fan decidir per afrontar-lo el primer dia i així desprès ja podrem tallar cordes i fer-les servir pels altres barrancs. Mirem com arribar a la aproximació ( no la tenim clara del tot però creiem que la trobarem), calculem el que podem tardar en realitzar-lo ja que som 10 persones a baixar per una vertical de 170 metres i decidim que em de matinar.



Sopant els nervis es veuen al grup, però la gent ja te ganes de fer-lo i sobretot de treure’l de sobre.

Aquí arriba el que per mi a estat el punt clau de la expedició, alguns dels companys ja dormen, i en Pepo ens planteja als que quedem la idea de variar la estratègia i no afrontar el Mega el primer dia, ja que encara no ens coneixem i tampoc coneixem l’illa.

Reconec que era contrari a aquesta decisió (ja havia ensacat 200 metres de corda a la meva motxilla) però he de dir que va ser la decisió mes encertada que podíem prendre. El meu pare de seguida el recolza i la resta del grup s’hi afegeix, jo evidentment no m’oposo a la majoria i comencem a buscar noves alternatives.

Desprès d’uns moments de recerca optem per triar dos barrancs mes curtets i assequibles com son el Ribeira Pedra da Branca i el Ribeira Funda.

Comuniquem el canvi de plans als integrants del grup ( alguns dormen mes tranquils, d’altres encara estan de ressaca) i ens disposem a passar la primera nit a la casa.


Diumenge 11 d'octubre

Ens despertem a les 6:30 del matí i desprès d’un bon esmorzar ens disposem a començar a conèixer aquesta meravellosa illa.

Son les 7,15 del matí i ja sortim de la casa cap a la recerca del primer barranc. Portem topos i ressenyes impreses, però tot i això tenim dubtes d’on estan situats el primers barrancs.

Un cop situats al parking del Ribeira Pedra da Branca ens adonem que un dels components del grup, en Miquel, s’ha deixat les botes a la casa. Comencem be!!!

En 30 minuts em anat i tornat i ara ja si estem preparats per iniciar la jornada.



Surten els primers rajos de sol que ens acompanyen en la aproximació, tot i que el dia es presenta ennuvolat.

En 20 minuts d’aproximació ens trobem al inici del barranc on comença a ploure lleugerament ( De fet a estat la tònica general de la setmana)

El Pedra Branca és un barranc curtet, en poc mes de 2 hores el tenim fet, i de no gaire dificultat, però si amb formacions molt boniques i un ràpel en forma de cilindre espectacular.

Comencem amb un R-1 de 25 metres des d’un arbre sense complicacions que ens deixa a la capçalera del R-2 de 50 metres en forma de cilindre amb instal·lació a la branca d’un arbre que no deixa indiferent a ningú. Ràpel de característiques espectaculars, amb una lleugera cortina d’aigua i unes formacions increïbles.


Aquí es on ens porta mes temps, som un grup de 10 persones i tot i baixar de dos en dos es necessita temps pel seu descens.

Continuem el descens superant ràpels de entre 4 i 12 metres, el quals gestionem amb eficiència i rapidesa, abans de plantar-nos en el R-10 de 22 metres que ens obre les portes del mar. Les vistes son increïbles amb tot l’oceà atlàntic per davant.



Desprès d’alguns dubtes de si la corda arriba o no, muntem un petit passamà que dona accés a la vertical i seguim baixant de dos en dos sense problemes. En aquest punt ja hem tingut que col·locar els primers protectors de corda ja que la roca es bastant abrasiva i fa patir a la cordes.

El primer contacte amb l’illa a estat immillorable, comencem a conèixer el tipus de barrancs que trobarem i el mes important ens comencem a conèixer entre nosaltres.

Sense temps per perdre encarem direcció cap als cotxes per a fer el segon barranc del dia. En poc mes de 10 minuts estem al mateix.



Anem molt bé de temps i aquí els mes optimistes ja comencem a plantejar-nos si podrem fer triplet de barrancs.

El segon barranc a fer és el Ribiera Funda, un barranc de característiques similars al anterior.

Aquí comencen el problemes, ja que la carretera vella està tallada, les ressenyes son antigues, i no trobem l’accés al poble, de fet ja dubtem de si hi haurà poble.

Mes d’una hora ens porta trobar la carretera que dona accés al barranc i un cop la trobem ja em deixat els vehicles i decidim fer l’accés caminant. En total són un 40 minuts d’accés amb alguna rampeta de pujada que ens fa entrar en calor.

Al inici del barranc antigament hi havia un pont de pedra que ja ha desaparegut, el que ens dona la idea de la força que pot tenir l’aigua en aquesta illa.

Un sèrie de destrepes i un R-1 de 10 metres ens porten a la antesala del millor ràpel del barranc.



El R-2 de 55 metres és espectacular, amb dos instal·lacions, una desplomada des d’un arbre al mes pur estil salt del Sallent i l’altre pel mig de la cascada.

Escollim la de la cascada i sense temps per perdre comencem a baixar aquesta magnifica cascada.

Estem alertats de la possible caiguda de pedres en aquets punt i a mes col·loquem protectors per evitar el fregaments de la corda.



Continuem baixant tot trobant arbres gegants caiguts al mig del barranc i trobant els primers salts de l’illa. Son un seguits de sis obstacles de entre 3 i 12 metres que superem amb rapidesa.


Arribem al R-9 de 22 metres que ens porta al final del barranc. Aquest es torna a obrir de cara al oceà i ens dona les vistes de la antiga carretera que rodejava l’illa.


Han estat gairebé 3 hores de barranc amb un espectacular ràpel i les primeres remullades de Madeira.

En poc mes de 10 minuts arribem als cotxes. De camí mirem l’hora, son passades les 15 de la tarda i tot i que alguns intentem convèncer el grup de buscar un tercer barranc per fer, decidim que la millor opció es passar pel super i anar cap a la casa a ordenar material, menjar alguna cosa i preparar la jornada del dia següent.



Mentre uns es dirigeixen a carregar provisions els altres anem a conèixer algunes de la aproximacions a la illa, ja que molts del barrancs surten la zona de la piscicultura de Chao de Ribeira.

Tot sopant debatim com a anat la primera jornada d’activitat i preparem la segona. El segon dia seguim el planning marcat des de la sortida en el que volíem fer el Seixal integral.

En un principi teníem que fer-lo amb la televisió de Madeira els qual volien gravar-nos baixant el barranc, però problemes d’última hora ens impedeixen que ens trobem.

Tot i això nosaltres seguirem el pla establert i afrontarem aquest llarg i intens barranc fent la seva integral.


Dilluns 12 d'octubre

El despertador sona a les 5:30 de matí, és un moment molt dur, evidentment es negre nit i al cos li costa posar-se en marxa.

A les 6:15 clavades estem tots dintre dels cotxes i sortim direcció Chao de Ribeira. En aquest punt deixarem un dels vehicles i amb els altres dos en dirigim cap a Paul da Serra.

La aproximació amb cotxe és llarga i pesada amb carretera de corbes inclosa que et puja al altiplà de Paul da Serra. Aquí la boira és espectacular, no es veu mes enllà de 5 metres i encara és negre nit.



Pocs son els valents que s’atreveixen a sortir del cotxe a un temperatura de 10 graus i un vent que et deixa gelat.

Amb els primers rajos de sol comencem a equipar-nos ja que l’accés és gairebé immediat.

Desprès d’algun que altre dubte que ens portava cap al barranc d’Hôrtela i uns metres extres de caminar al cos trobem l’inici del Seixal.



Aquest comença totalment sec, i amb bastant vegetació el que ens fa dubtar de que sigui un dels grans barrancs de l’illa.

En pocs minuts arribem a la primera de les cascades, segueix totalment sec, però un petit ràpel de 10 metres ens porta a buscar la primera de les reunions exposades del barranc. L’accés no és fàcil i l’espai és reduït per a dues persones. El gestionem de manera correcte tot i que ens porta mès temps del esperat. Mes d’una hora per a superar aquest primer obstacle en un barranc de mes de 37 ràpels generen les primeres inquietuds al grup.


Aquí decidim formar parelles i que el grup s’allargui anant muntant instal·lacions i solventant obstacles. Per acompanyar el dia i per variar ens comença a ploure amb una intensitat moderada.

El ritme del grup augmenta i aquí ja ens tornem molt eficients superant ressalts amb rapidesa fins arribar al R-12 on trobem una marmita trampa sense sortida.

Per sort el primer dels integrants del grup, la Cris, que entra dins ja es dona compte de que no te sortida i busquem un pas lateral per superar-la i poder treu a la companya de dins de la marmita.

Desprès d’uns moments de nervis continuem afrontant el descens amb tranquil·litat i anem superant ressalts de entre 5 i 20 metres que ens porten a la antesala d’un del punts crítics de la setmana.



Arribem a la capçalera del R-16 de 55 metres, un ràpel d’alçada, desplomat i amb una boira que no deixa veure el final. Muntem un passamà d’accés i comencem a baixar amb normalitat i rapidesa. Al final de ràpel trobem un salt d’uns 7 metres a una marmita gegant que ens fa activar els sentits.

El punt crític arriba quan baixa en David, l’últim integrant del grup. La seva cara es un poema, blanca com la llet i a la resposta de si tot va bé no hi ha contestació. Baixa de manera molt lenta, amb molta suavitat, massa suavitat. En aquest moment ja me’n adono que algo no està anant bé. Aconsegueix arribar a sobre la repissa i respira. Respira com si mai no hagués respirat. El seus ulls es volen sortir de les orbites tot explicant-me el que acaba de passar. Una de les cordes que em utilitzat per baixar estava al límit. Quan s’ha volgut donar compte havia passat una flor ( mes aviat era una jardí) i es trobava penjat d’una corda a gairebé 40 metres de terra, per un desplomat, la qual no sabia si aguantaria.



Ràpidament desprès de saltar i recollir les cordes ens la mirem i veiem que aquesta estava al límit, no sabem que a pogut passar, però tallem la corda ràpidament per evitar mes problemes. Un dels 60 que portàvem ja estava tallat en dos i alguna de les altres cordes ja començava a presentar signes de fatiga.


Desprès del ensurt continuem la progressió i arribem a una des les zones mes boniques del barranc i de la illa. El Seixal es torna estret i es rodeja d’una vegetació verdosa i abundant que ens deixen a tots bocabadats. Poder varem tirar mil fotos entre tots però cap d’elles pot reflectir la preciositat del moment.


Superem ràpels de 27, 20, 35, 30 i infinitats de passatges preciosos per a piscines naturals d’aigua fins a arribar al creuament amb la Levada do Seixal, punt on finalitza la part superior i dona inici a la inferior.



Portem gairebé 7 hores de barranc i desprès de discutir si estem “on time” o una mica mes de “on time” decidim sense dubtar em de continuar.

Per horari creiem que podem acabar ja que la part inferior es molt mes curta que la superior.


Comencem amb un destrepe des de la Levada do Seixal que en torna a portar a dins del barranc.

Aquest comença amb una sèrie de ràpels de poc interès que superem amb facilitat, tot i tenir que perdre una altre de les cordes ja que tornem a trobar una altre flor.

Arribem en el punt clau de la part inferior del barranc que no es altre que el R-5 format per una cascada de 60 metres fraccionada en tres trams.


Aquí tornem a tenir algun que altre problema, ja que una mala interpretació de la topo fa que tardem mes del compte i a sobre la reunió final es troba just a sota de la cascada el que la fa complica una mica mes.


Solventats els problemes de comunicació seguim endavant superant un seguits de ràpels de 30, 20 , 8, 16 i 34 metres que ens porten a la part final del barranc.

Els afluents van aportant aigua al barranc i fa que el caudal del mateix vagi augmentant a mesura que baixem.


Superem el penúltim ràpel pel mig de la cascada i seguim destrepant fins a trobar la confluència amb el seu barranc veí. L’hôrtela entra per la dreta orogràfica i fa augmentar  manera considerable el caudal del Seixal.


Un últim ràpel per dins una cova ens dona per finalitzat el barranc i ens deixa al camí de retorn que ens porta en poc mes de 15 minuts cap a la piscicultura de Chao de Ribeira.

Han estat mes d’11 hores de barranc en un dels barrancs mes complets i exigents de l’illa, però com no, a valgut la pena.



Ara encara ens queda la pitjor part, els tres conductors agafem el cotxe i desprès de passar pel super a buscar provisions enfilem cap a Paul da Serra a buscar els altres dos cotxes i tornar fins a la piscicultura a la recollir el grup. Son gairebé dues de combinació que fan encara mes dur i llarg el dia.

Tot i la fatiga acumulada i desprès de preparar un bon sopar ja preparem el que serà el nostre tercer dia a la illa.


Dimarts 13 d'octubre

Avui el despertador sona una mica mes tard i això fa que molts ja estem desperts quan sona. Són les 8,30 del matí i és el primer dia que esmorzem amb el dia ja clar.

Hem decidit que faríem un sol barranc i d’una durada raonable per tenir la tarda lliure per dinar tranquils i preparar la jornada següent.

Escollim l’Inferno, un barranc de no més de 4 hores i amb poques dificultats tècniques, ja que no disposa de ràpels llargs ni una aproximació o retorn complicats.

A les 9:30 del matí i amb bastant calma en disposem a sortir cap al barranc, per situació es el que ens queda mes a prop i desprès d’algun dubte arribem a trobar el final del barranc on deixarem un dels vehicles. Amb els altres dos pugem fins a la pista on comença la Levada da Faja do Rodriguez que és la que ens porta al inici del barranc.







Es gairebé una hora d’aproximació caminant per la levada en la que creuarem quatre túnels i a la sortida del darrer trobarem l’inici del barranc. Aquest últim túnel es fa molt llarg i pesat ja que es gairebé un quilòmetre de llargada a les fosques ( imprescindible frontal) i amb poca alçada, el que fa que el alts encara el patim mes.


Per no canviar la dinàmica ens canviem amb la típica pluja de la illa, si bé una vegada amb els neoprens posats ja no sabem si plou o no.

El barranc està format per 27 ressalts, la gran majoria ràpels curtets, i amb les pedres que mes rellisquen de l’illa.




Comencem amb R-1 de 9 metres des d’un arbre que ens deixa al mig del barranc.

Una sèrie de ressalts d’entre 8 i 28 metres, combinat amb llargs trams de caminar pel riu, ens porten a la part mes interessant del barranc. 


El R-19 és una cascada de mes de 40 metres fraccionats en tres trams que ens porten a una majestuosa gorja ben excavada.


Superat aquest obstacle, superem una sèrie de ràpels mes i uns trams llargs i delicats de caminar pel riu degut al que rellisquen les pedres. El tram es fa molt pesat ja que et passes mes temps a terra que de peu.



Sense donar-nos compte ens trobem davant el R-27 i últim ràpel de 14 metres del barranc. Un cop aquí ja nomes ens resten gairebé 450 metres de llarga caminada pel riu, en la qual aprofitem per fotografiar-nos amb la vegetació típica de l’illa.


Han estat unes 3 hores i mitja de barranc on la paraula general es de “decepció”, ja que esperàvem molt mes d’un barranc on per opinió general no compleix les expectatives creades.

Al arribar al pont pel qual creua la nova carretera trobem el camí de retorn que en poc mes de 10 minuts ens deixa on tenim el cotxe.



Una rapida combinació de cotxes fa que estiguem tot el grup dinant al bufet “panoramik” abans de les 4 de la tarda.


Dinant, ràpidament ens oblidem del barranc d’avui, ja que tampoc hi ha molt a recordar i el nostre cap es centra en el dia demà on l’objectiu no es altre que temut Agua do vento amb la seva famosa cascada del Mega.



A la tarda es nota la tensió que es respira al grup, surten els primers nervis, i arriba la primera baixa. Un dels components del grup diu que al dia següent descansarà.

A tots els altres sens nota tensionats, la gent prova coses i comencen a sortir dubtes...

Qui la instal·larà?

Qui rapelarà primer?

Qui es quedarà a la reunió?

Qui serà l’últim?

Com recuperarem les cordes?

Com portarem el material?

A tots aquests dubtes s’afegeix que dos dels integrants del grup no han rapelat mai amb shunt i que un d’ells no en disposa.



Ens plantegem si desprès de rapelar algun li podria lligar a la corda i recuperar-lo, cosa que descartem ràpidament. Si li anirà bé baixar amb un maschard. O si lo millor és a pel i que l’assegurin des de sota.

Els dubtes augmenten i la tensió es multiplica, cares llargues al grup i alguna que altre pujada de to. Mes endavant es veu que nomes es fruit dels nervis del moment.


Ja nomes ens queda sopar, visualitzar alguns vídeos del barranc i acabar de preparar tot el material per afrontar el repte.



Dimecres 14 d'octubre

A les 8:00 del matí sona el despertador, de fet no se ben bé perquè el varem posar ja que tots estàvem desperts, senyal de que havia arribat el gran dia.

Va ser un esmorzar diferent on els silencis predominaven sobre els somriures.

A les 9:00 sortim de la casa i ens dirigim cap a Chao de Ribeira on deixarem els vehicles i començarem la aproximació.



El dia comença fred, no obstant la previsió de temps era la millor de tota la setmana i el sol ens acompanyarà durant tot el dia.

La aproximació és dura i el  fet de portar gairebé 500 metres de corda mes tot el material personal fa ens haguem tingut que repartir el material i portem un promig de 16 quilos de pes cadascun a l’esquena.

Això fa que les gairebé 1300 escales ens portaran  a la Levada de Seixal en poc mes de 45 minuts siguin un infern. Desprès continuem pujant fins a trobar la Levada do Norte i no la deixarem fins a trobar el pont que creua el barranc.


Tot i que avui no ens plou el fet de caminar per la levada i passar per sota d’alguns punts on cau aigua fa que la sensació de fred augmenti i juntament amb la tensió del moment fa que ens canviem de manera rapida i amb tremolors al cos.

Son les 11 del matí, han estat gairebé 2 hores d’aproximació i ja estem equipats i preparats per l’aventura.



Comencem el barranc i veiem que la progressió es lenta, no és gens fàcil maniobrar amb 200 metres de corda a l’esquena i a mes, al ser cordes noves les em volgut mullar i encara portem mes pes.

Avancem entre un seguit de ràpels i destrepes de entre 5 i 10 metres que ens porten fins a la capçalera del R-8 de 14 metres on aprofitem per a provar tot el material que utilitzarem a la gran vertical i estrenar les cordes noves.



Recollim el material i uns 150 metres de caminar pel riu ens porten a un seguit de tobogans els qual evito per fora de l’aigua.

En aquest moment tant el relat com la situació del moment passen a un pla estrictament personal, on cadascú sap el que li passava pel cap en aquell moment i les sensacions que sentia, ja que les expressions passen a ser mínimes i estrictament cenyides al protocol que utilitzarem pel descens.

Arribo l’últim al lloc dels fets, per les cares i l’airet que entra ja m’imagino on estem. De fet ja porto estona mirant les ressenyes que tinc a la camara i se que a arribat el gran moment. Avanço a alguns dels meus companys i amb la meva estimada motxilla i els seus respectius 200 metres de corda segueixo avançant fins a la primera de les reunions que formen aquest majestuós ràpel del Mega.

La estratègia que varem decidir el dia anterior per afrontar el ràpel del era que jo baixaria i intentaria accedir primer a la reunió penjada i que instal·laria les dos cordes de 200 metres i una vegada arribes en Pepo a la reunió jo seria el primer en baixar. Seguidament informaria des de baix amb la ajuda dels walkis  de que tot a anat be i ell ja començaria  a baixar, seguits de tot els altres companys del grup fins arribar al meu pare que seria el darrer i  l’encarregat de desmuntar-ho tot.

Desprès de realitzar un ràpel en rampa de poc mes de 10 metres em reuneixo amb el meu company i amic Pepo que m’espera ancorat de la segona reunió amb un somriure diferent al habitual. No se si millor o pitjor peró diferent.


El primer que faig es ancorar-me i mirar cap a baix. El dia ens brinda la oportunitat de veure aquest espectacle sense boira ni gairebé núvols.

Comencem a riure mentre les nostres mirades es creuen, no se si riem per por, per respecte o simplement es una reacció del nostre cervell a tal situació. El que treballa el cap en aquestes situacions es increïble.



Son gairebé 170 metres de caiguda lliure a sota dels nostres peus. La sensació és màgica i el moment indescriptible.

Desprès de perdre uns minuts contemplant el panorama i fer-nos els valents dient que no ni havia per tant comencem a preparar el material i posar en pràctica la estratègia.

Hem fan arribar els dos caps de corda de les dues cordes de dos cents metres que em penjo al porta material, instal·lem corda en doble per accedir a la reunió penjada que no veiem i per la qual ja sospito que serà delicada d’accedir-hi, i desprès de deixar les coses ben clares inicio el que poder és el ràpel d’accés me delicat que he fet mai.

Són poc mes de 20 metres de ràpel en els qual s’ha de creuar la cascada i intentar pendular per arribar la instal·lació situada a la dreta orogràfica de la cascada.

Desprès de veure algun vídeo no em pensava que em costaria tant arribar a aquella reunió, tot i que la roca no rellisca molt el pèndul es gran i els 152 metres que tinc a sota fan que el moment sigui d’adrenalina pura. Per sort ja me instal·lat el shunt i així em permet tenir mes llibertat de mans. Desprès d’algun intentant fallit aconsegueixo estirar el braç i ancorar la meva cinta extensible a la reunió. Sort que la portava!!!

La reunió està formada per dos parabolts units per una cadena de grans eslavons, el quals estan una mica torçats. A part hi ha un altre parabolt i un spit que ajuden bastant per a penjar material.

En aquest moment ja estic suant, la fred a passat de cop, i m’anclo amb les bagues a la reunió, amb la cinta extensible, amb la corda per la qual baixava i si hagués arribat amb agafar-me amb les dents a l’anella probablement també ho hagués fet.



Respiro, miro a baix i torno a respirar. Intento posar una mica d’ordre a la reunió i deixo les cordes ja lligades i apunt. En aquest moment arriba la primera situació de tensió, ja que al demanar que deixin anar les cordes per a preparar el ràpel una d’elles passa a tota velocitat pel meu costat impactant el meu casc. Sort que va ser el casc, si arriba a ser la cara segurament ara us podria ensenya una cicatriu de per vida.

Un cop tot col·locat xiulo al meu company que ja pot venir i sense perdre temps comença a baixar cap a mi. L’accés també li resulta delicat però ho solventa amb eficàcia. Quan arriba a la reunió jo ja estic instal·lat per a començar a baixar i desprès d’ajudar-lo a arribar la mateixa i d’intercanviar informació de com estat tot instal·lat em decideixo a baixar.


En tinc ganes, moltes ganes, ja que el ràpel s’ho mereix i sincerament en aquell moment del que tens mes ganes en el món es d’haver arribat a baix.

Quan a penes porto 5 metres de ràpel ens donem compte que ens hem deixat de donar-nos el walki, cosa que solventem amb un petit guiat i llançament de walki a 150 metres d’alçada. En els primers 10 metres de ràpel fas peu a la roca i la corda pesa molt, em puc deixar anar completament de mans i no baixo. Li comunico que el ràpel no es per tant, clar jo ja hi era i que tenia que dir, i que en Borja que no portava Shunt no tindria problemes en baixar. Fins i tot valorem la possibilitat que de que baixin tots sense ja que la corda no corre, tot i que descartem la opció de manera immediata.

Ràpidament deixes de fer peu i el ràpel es torna volat. Intento posicionar-me bé per no donar voltes i ràpidament vaig perdent alçada. Son moment màgics en la vida de qualsevol barranquista. Tants de mesos preparant aquest projecte i en pocs minuts tindria liquidada la cascada del Mega. O això es el que jo m’imaginava.


Les vistes són espectaculars i les fotos que em fa el meu company mes.  En pocs minuts arribo a uns 50 metres de terra, faig el primer peu i em penso que ja estic. Ja nomes em queda la part final del ràpel i la mes fàcil, ja que tot i la fatiga acumulada es fa peu i no té dificultat.

Aquí comencen els meus problemes. La corda es queda liada a la roca de manera brutal, intento estirar i no surt. La situació era precària, penjat a 50 metres, gairebé sense fer peu i amb dos cap de corda de mes de 50 metres liats per la roca impedint que segueixi baixant.

Desprès de molts d’esforços aconsegueixo treure-la i tirar-la cap a baix i arribo a una zona on faig peu. En aquest punt veig que el merder que em queda és de dimensions enormes. Les cordes si alguna propietat tenen per sobre de les altres es la de liar-se entren elles en el pitjor dels moments i  la pitjor de les maneres.

Em sento, respiro, agafo forces i a través del walki em comunico amb els companys de la primera reunió per informar que gairebé soc a baix, que tot a anat be, però que hi ha un merder de grans dimensions amb les cordes.

Van estar mes de 25 minuts de lluita frenètica, tan física com psicològica, ja que la corda pesava i tenia que anar plegant metre per metre i separar-la per aconseguir sortir d’allà mig. L’aigua tot i no ser excessiva anava caient sobre el meu rostre fent el moment encara mes dur. El meu company em mirava incrèdul 100 metres amunt sense saber que passava ni sense poder fer res per ajudar-me.

Un cop ben recollideta la corda acabo de baixar fins a posar el peus a terra. Hem deslligo de la corda, la deixo ben posadeta i em separo de la cascada. Estic exhaust i tinc la sensació que caure a terra però el fet de mirar a dalt i veure aquella espectacular vertical em donen força. Xiulo per informar que ja pot baixar el següent i intento comunicar-me amb el walki, cosa que es fa impossible ja que el fet d’estar tanta estona sota la cascada mullant-me fa que no funcioni.



Començo a disfrutar del espectacle des de baix de la cascada, la soledat del moment no resta alegria al mateix. Hem sento satisfet i ja nomes desitjo que tot vagi bé i els meus companys arribin en pocs minuts fins on soc jo.

Aquí es on veig que l’estratègia varia. En Pepo encertadament pren la decisió d’esperar a tots els companys del grup a la reunió final. L’accés és molt delicat i la tensió que acumulada en el moment no ajuden.

Tinc que dir que es curra una feina fantàstica, ja que passarà mes de 2 hores i mitja penjat a la reunió ajudant a tothom fins que i arribi el darrer.

El descens es lent, ja que la corda no corre i l’esforç que s’ha de fer és molt gran. Tot i això gestionem la cascada amb bastanta eficiència.


El segon en baixar és en Borja, el tiu amb dos collons, tot i que en aquell moment costaria trobar-los, comença a baixar sense shunt. Al donar-me compte que és ell i que baixa d’aquesta manera ràpidament agafo la corda per assegurar-lo des de a baix.

Segueixen baixant companys. Miquel, Toni, Morla, Jordi Mor i David. Tots al arribar a baix ens abracem, el moment s’ho val.



Ja nomès queden dos persones a la reunió, en Pepo i el meu pare.

Desprès de desmuntar les cordes i modificar la instal·lació de baixada, van patir lo seu, comencen a baixar. Primer és el torn d’en Pepo, que al portar mes de dues hores i mitja penjat a la reunió deu estar fins als mismissims d’estar allà dalt penjat , i seguidament el meu pare que també deu estar terriblement cansat d’esperar el seu torn.


Som tots a baix, sans i estalvis i una abraçada conjunta fa que gaudim conjuntament del moment somiat durant tantes jornades.



Recuperem cordes amb una facilitat que fa por i l’únic problema el tenim en quan aquestes cauen i es queden enganxades en el mateix punt que m’havia quedat jo. Un seguit de maniobres ens permeten recuperar-les totes, tot i que una l’haurem de tallar ja que al recuperar a quedat tocada.

Sense temps per perdre i desprès de compartir experiències ens encaminem cap al següent ràpel de 15 metres que superem sense problemes.

Arribem al R-14 de 31 metres que juntament amb el R-15 de 28 formen una cascada de 60 metres.

La instal·lació està exposada a la vertical i desprès de muntar un passamà que li donarà accés em decideixo a baixar.



Maleït va ser el moment que vaig decidir passar a davant i baixar aquella cascada.

El ràpel no presenta complicacions aparents i començo a baixar buscant la instal·lació marcada a la esquerra orogràfica. Ja porto el metres marcats i la reunió no apareix, em torno boig buscant-la però no la trobo. Els i comunico als companys que incrèduls no saben que passa. En un intent de pendular cap al lateral al posar el peu sobre un roca, aquesta es desprèn arrancant un seguit de blocs de grans dimensions que fan que visqui un veritable infern.

Ràpidament faig pèndul cap al altre costat i començo a cridar als meus companys que muntin una corda i que em treguin d’allà.

Són moments tensos, la comunicació és difícil i la roca molt inestable. Passo por, molta por. Ells no saben que el estruendo que han sentit eren el blocs de roques que tenia sota els meus peus.

En Pepo em fa arribar una corda i em diu que si baixa allà amb mi. La meva resposta és negativa no, lo següent. Jo nomes vull sortir d’allà. Hem canvio de corda com puc utilitzant el segon vuit que porto i els i dic que ajuntin cordes i baixin d’una tirada pel lateral dret ja que la part esquerra és molt inestable.

Al arribar a baix em tiro a terra i tanco als ulls, ha estat un dels moment mes acrítics que he viscut en la expedició. La sensació de que la paret en al que estas comença a caure és horrible.

En pocs minuts arriba en Pepo, em veu la cara d’espant i mirem la cascada tot buscant la reunió intermitja. No la trobem i deduïm que a baixat juntament amb els centenars de rocs que han caigut o que possiblement hauria caigut en un passat no molt llunyà.



Alertem al companys que al acabar el ràpel surtin ràpidament de sota la cascada ja que continuen caient pedres.

Hem perdut un temps molt valuós, i tot i que només ens queden dues cascades la nit esta caient sobre nosaltres.

Desprès de buscar una estona trobem el R-15 de 14 metres amagat a darrere unes plantes i amb un accés delicat. El solucionem sense problemes.

Arribem a la ultima de les cascades del barranc. El R-16 de 60 metres ens porta la ultima de les sorpreses ja que la instal·lació es confusa i un dels desviador que pretenen que utilitzem es gairebé inaccessible. Això juntament amb l’hora que es fa que decidim baixar directe de la reunió posant diferents protectors tot i que sabem que serà difícil de recuperar. Desprès de mirar que el ràpel serà correcte des de la reunió de dalt baixo a tota velocitat perquè ara si que el temps sens tira a sobre. En Pepo em segueix amb rapidesa i els dos ens col·loquem la motxilla de coixí i ens disposem a gaudir del espectacle sabent que tenim el barranc somiat gairebé finalitzat i amb èxit.



Comencen a baixar components del grup i anem preparant frontals. Al baixar els darrers ja s’ha fet de nit i l’espectacle creix en emoció, utilitzen la llum dels nostres frontals per a veure on han de posar el peus. Un últim però no poc dur esforç en recuperar les cordes ens diu que el barranc s’acaba.



Tot i això ens resten 400 metres de llarga i dura caminada pel riu amb la única llum dels nostres frontals i la lluna que ens acompanya en tot moment.

Son gairebé 25 minuts de pedres, branques i relliscades que ens porten fins al Seixal, on ens trobem el camí que en 10 minuts ens portarà als cotxes.

Han estat més d’11 hores d’activitat per afrontar un dels barrancs mes exigents de l’illa amb la seva cascada mes espectacular. Segurament l’agua du Vento no seria el mateix sense la seva cascada del Mega. I segurament la nostre visita a la illa no seria el mateix sense haver baixat aquesta cascada.

Arribem negre nit a la casa, on ens espera la Cris amb el sopar preparat, el que suposa una gran alegria als nostres castigats cossos.

En el sopar a diferencia del esmorzar tot son somriures i rialles i si ens peséssim segurament pesaríem 50 quilos menys, degut al pes que ens hem tret de sobre.

Tothom explica la seva experiència.

La Cris el que a patit per nosaltres fins que no ha sabut que estàvem bé.

Un servidor el que he patit amb les cordes i les caigudes de pedres.

En Pepo amb el temps que ha estat penjat a la reunió esperant i ajudant als companys.

En Toni ens comenta que fins en quatre ocasions, fins i tot durant l’aproximació, havia pensat en abandonar i no venir.

En Jordi ens diu que ell no ha pogut mes que patir el ràpel de 170.

En Borja gaudeix de la experiència d’haver baixat sense tenir shunt.

En Miquel dona gracies a la Cris per haver-li deixat el seu.

En Morla recull el premi al descens mes ràpid del Mega.

En David amb la mà al pit respira dient que li fa mal el cor de no veure la parenta quan en realitat porta un estrebada al pit que no sap ni com s’aguanta en peu i ens fa un discurs que casi en fa plorar.

El meu pare gaudeix del seu segon descens del Mega, aquest cop voluntari i sense tenir que saltar nusos.

Ha estat un jornada plena d’emocions que amb el temps farà que recordem com a un moment únic en la nostre vida com a barranquistes.

Tot i això sabem que encara ens queden dos dies de barrancs i ja comencem a cercar el que farem la jornada següent. Tot i que decidim que ens mereixem un bon descans i que ens aixecarem amb tota la calma del món.


Dijous 15 d'octubre

A les 8,30 del matí sona el despertador i comencem a posar el cos en marxa amb un bon esmorzar. Ens el mereixem desprès de la jornada anterior.

Encara no tenim decidit el barranc a fer i decidim fer votacions entre el Vimieiro o el Passo Inferior. Hem buscat un barranc de duració mes aviat curta degut a la fatiga acumulada i al dia gris i plujós que ens espera.

Escollim per votació popular el Vimieiro, que tot i la seva dura aproximació ja que tenim que tornar a pujar les 1300 escales del dia anterior, ens sembla un millor barranc amb bones verticals.

A les 9,30 del matí ja hauríem de ser als cotxes però avui la cosa va mes lenta del normal i sembla que ens costi arrancar.


En pocs minuts ens plantem a la piscicultura de Chao de Ribeira que ja passa a ser com la nostre segona casa. Ens canviem amb un dia gris i fred i la previsió de la meteo és de pluja gairebé tot el dia.

Als 20 minuts d’aproximació ens comença a ploure i quan som al mig de les 1300 escales comença a diluviar. Entre mig dels arbres la pluja no sembla tan però poc a poc va fent-se un lloc entre els nostres cossos.


Al trobar la Levada de Seixal i veient que continua plovent decidim que és un bon lloc per posar-nos els neoprens i acabar de fer la aproximació que planeja fins arribar al barranc.

En poc mes de 1 hora trobem el riu i sense cap dubte ens fiquem cap a dins. El fet que la pluja caigui sobre nosaltres fa que el ritme sigui més alt. Avui no es jornada de fotos ni de parades, s’ha d’anar a la idea.



Comencem amb dos ràpels de 10 i 14 metres que ens porten a la capçalera del R-3 de 51 metres fraccionat en dos. El mirem i decidim que es possible baixar-lo fins a baix. La pluja augmenta i no és moment de perdre temps.


Seguidament arribem al R-5 que és una cascada de 60 metres fraccionada en 3 trams. Instal·lem el primer i al arribar al segon veiem que el podem fer directe fins a baix. No ho dubtem i comencem a baixar de dos en dos i de manera rapida com si de lladres que escapen d’un banc ens tractéssim.


El moment delicat del dia arriba en aquest punt quan el company Miquel posa el peu sobre un pedra i aquesta es trenca i impacta sobre el casc del seu amic Borja que estava uns metres mes avall.

Tot i l’ensurt sofert i la bronca rebuda tot a quedat en una anècdota mes per explicar. El que si ens ha servit és per veure la tipologia de la roca i la seva fragilitat en situacions de pluja i sobretot la importància del casc com a element de seguretat a l’hora de baixar barrancs.



La resta del grup baixa amb mes calma i d’un en un per evitar problemes de possible caiguda de pedres.

Continuem amb un seguit de ràpels consecutius de 10 i 20 metres, aquest últim amb la instal·lació al mig de la cascada que fa ens remullem per complet.

Un seguit de destrepes ens porten a la part final del barranc on tres cascades consecutives ens esperen.



El R-13 i últim dels tres ràpels consecutius és una bonica cascada de 35 metres que no tindria mes historia sinó fos perquè un dels parabolts de la instal·lació es movia de manera alarmant. Canviem la instal·lació i la assegurem amb un dels parabolts del darrere i continuem baixant.


Segueix plovent amb intensitat i ens donem compte que el caudal del riu a augmentat una mica però per sort ja nomes ens queden dos obstacles per superar.

Arribem a la confluència del Seixal i el conegut camí de retorn que en escassos 20 minuts ens porta fins als cotxes.




Han estat poc més de 3 hores de descens en un barranc curtet però interessant amb unes boniques verticals que poder no s’emporten la nostre total atenció ja que venint d’on venim es fa difícil que ho faci’n, però que sens dubte fan del Vimieiro un barranc totalment recomanable.

Ens canviem aprofitant un petit impàs que ens dona la pluja i desprès alguns dels integrants del grup van a la casa a buscar roba seca i els altres ens disposem a tornar les mes de 130 botelles de cervesa que ens hem begut aquests dies.



Decidim que ja en tenim prou per avui i veien que la pluja no cedeix ens parem a dinar en bufet econòmic que es troba de camí a Rosario.

Aprofitem la tarda per revisar material i descarregar fotos mentre compartim opinions i experiències.

Dubtem de que farem al dia següent ja que la previsió continua essent de pluja mes intensa, i al passar pel costat del riu principal veiem que aquest a augmentat considerablement el seu caudal i ja baixa arrastrant de costat a costat.


El pla inicial era fer la integral del Hôrtela. Cosa que descartem tant per previsió de temps com per durada, ja que ens pot portar mes de 10 hores d’activitat sense comptar amb la combinació de cotxes fins a Paul da Serra.

Segueixen els dubtes ja que ens han recomanat molt aquest barranc i tenim ganes de fer-lo però la fatiga acumulada i sobretot la meteo no ens ajuden.

Sincerament me’n vaig anar a dormir sense saber que faríem, ni tan sols sabia si faríem alguna cosa.


Divendres 16 d'octubre

El despertador sona a les 7,30 del matí si be molts ja estan desperts i les cares mentre esmorzem ja denoten que l’Hôrtela tindrà que esperar a una pròxima visita a la illa.

La pluja no ha cessat ni un moment i la previsió és d’aigua fins al migdia.

Evidentment avortem el pla inicial, ja que tot i no ser barrancs extremadament aquàtics, si que es tracta d’un barranc d’entitat amb bastants afluents que li aniran aportant aigua i amb el sempre permanent risc de la caiguda pedres.

Unes partides de billar acompanyades de rialles i grans moments es fan anar passant el matí.


Aquí es quan al meu company Pepo i a un servidor alentats per alguns components del grup sens passa pel cap anar a baixar un cascada que hi ha al costat de la carretera principal que porta a Seixal i que em vist com el seu caudal augmentava dia a dia.

Sabem que és un barranc on el seu principal i gairebé únic obstacle és la contundent cascada de 75 metres que cau a peu de carretera.



El que comença com una broma acaba en activitat. A les 12 del migdia ens plantem a peu de cascada. La pluja a cessat per un moment i ens deixa fer els pocs menys de 20 minuts d’accés a la capçalera del barranc sense mullar-nos.

Ja nomes quedem la meitat del grup. Els altres cinc per diferents motius han decidit que ja en tenien prou i han anat a fer una visita rapida a la cascada final del Joao Delgado. Aquest nomes el podem observar des de la distancia del mirador ja que es troba prohibit per caiguda de pedres. Un pena ja que la seva integral es considerada una de les millors de l’illa, amb la seva espectacular cascada final de 90 metres i final al mar.


Reconec que una vegada fets a la idea de ja no tornar a posar-nos el neoprè la situació es dura, però el fet que sigui el nostre penúltim dia a l’illa i l’últim barranc a fer, fan que per la meva part sigui impossible renunciar.

Desprès de posar-nos el neoprè per ultima vegada i sense temps per perdre ens posem a dins del barranc. Un ràpel de poc mes de 15 metres ens dona accés a la capçalera de la gran vertical que dona sentit al barranc.



Un petit passamà de dos metres fan que la sortida de la gran vertical sigui mes còmode. La cascada és impressionant. Son 75 metres de ràpel pel mig de l’aigua amb la carretera a sota i el mar de fons. El companys ens esperen a baix amb la càmera a la mà i gaudint del espectacle.




Per variar ens torna a ploure, però ni la mateix aigua que cau del cel fa que no disfrutem com nens d’aquest últim moment d’activitat a l’illa.

En poc mes d’una hora i vint minuts estem tots a baix i desprès d’uns petits esforços per recuperar les cordes donem per finalitzada la nostre activitat barranquera a l’illa.


Ens canviem sota la intensa pluja amb l’ajuda de la carpa d’un bar que tenim al costat i aprofitem per brindar amb un cervesa a la mà.



Un cop secs ens dirigim cap a Porto Monitz on hem decidit fer el dinar de cloenda de la expedició menjant un bon peixet espasa.


Durant al dinar les cares son ambigües,  l’alegria pels barrancs aconseguits i els bons moments assolits es contradiuen amb la sensació de pena de tenir que marxar d’aquesta meravellosa illa.

La pluja ens dona una petita treva i decidim que és el moment per fer una caminada per estirar les cames, amb algun que altre intent de caçar algun cranc i poder pair bé el dinar.



Un cop a la casa ja nomes ens queda començar a recollir i preparar maletes. Sabem que es una tasca complicada ja que el material mullat pesa mes i ja anàvem al límit de pes als aeroports.

Tallem les bobines grans de corda i les repartim amb els integrants del grup valora’n qui a tingut que tallar cordes personals i intentant que tothom quedi content.

El ordinadors i les targetes de memòria són les mes sol·licitades i van al mateix ritme que les litrones de cervesa que fa desapareix el company David.

Partides de billar, vídeos, fotos i un bon sopar fan que vagin passant les hores i que els integrants del grup vagin caient per moments buscant el propi descans a les seves habitacions. Les idees de futurs viatges comencen a sortir.....Nepal ens espera amb el seu conegut Cho Oyu, Grecia amb el clàssic Gorgopotamos, Corsega, Sardenya, i per acabar no podia faltar un nom màgic Trou de Fer. Nomes el sol fet de plantejar un viatge a Isla Reunión ja posa els pels de punta i ja desperta un nou somni en els nostres pensaments.

Reconec que amb en David i en Pepo varem ser els últims en retirar-nos, però la expedició s’ho ha valgut i ja nomes ens resta descansar i preparar-nos per tornar.


Dissabte 17 d'octubre

Ens aixequem de bon matí i un cop deixem totes les maletes a la porta ens disposem a deixar la casa en perfectes condicions,ja que volem recuperar la fiança que varem donar.

Estem relaxats, tot s’ha acabat i ja no queden cascades que rapelar ni salts per saltar. El que no sabem és que l’illa ens guarda una última emoció.

Són gairebé les 12 del migdia i la propietària de la casa no arriba, el nervis comencen a recórrer els nostres cossos. La truquem i ens diu que degut a les pluges i ha hagut una esllavissada a la carretera i que no pot accedir a nosaltres, i que tampoc ens deixarà accedir al aeroport.

Decidim sortir al carrer a esperar, anem a omplir els dipòsits dels cotxes per guanyar temps al temps, però la senyora no arriba. Els nervis augmenten al mateix ritme que el temps del que disposem disminueix.

Tornem a trucar i ens diu el mateix. Incrèduls comencem a pensar coses estranyes i comencem a mirar alternatives. Amb vol directe a Barcelona no surt cap avió fins passats set dies, el que fa que sigui inviable que perdem aquell avió.

Tornem a trucar per avisar que nosaltres marxem, que ja no sabem si arribarem amb temps just per facturar les maletes i passar el controls.

Aquí es quan ens diu que acaben d’obrir la carretera i que deixem les claus a la bústia i que ella ja ens farà una transferència amb la fiança, cosa que va fer de seguida.

Sense temps per perdre comencem el nostre particular rally de madeira. Passem per la zona de la esllavissada i veiem que efectivament havien caigut pedres. Superem alguna situació complicada de velocitat i avançaments amb els pobres cotxes que feina tenen per passar de cent.

Arribem al aeroport amb el temps just però creiem que suficient, tot i que ara si depenem de les companyies de lloguer i de la seva ràpida gestió. La veritat es que va ser excel·lent i en pocs minuts ens reuníem amb els companys que ja facturaven les nostres maletes. Superem els controls de seguretat amb algun que altre problema i ara ja si ens queda assentar-nos  i relaxar-nos fins esperar que surti el nostre avió.

Són poc mes de 3 hores de vol, que pels que tenim por a volar son molt llargues, que ens porten fins al aeroport del Prat a Barcelona.

Un petit problema amb la sortida de les maletes fa que tornem a anar amb el temps just als que tenim que agafar el bus que ens té que portar fins a casa.

Ens acomiadem dels companys entre abrasades i petons, tot gaudint de la experiència aventurera i personal viscuda.

Ens sobren dos minuts per agafar l’autobús i en poc mes de dues hores arribarem a casa on ens esperen amb els braços oberts i on podrem tornar a gaudir amb la calma i la tranquil·litat d’una bona cervesa al sofà de casa, tot recordant tants i tants moments que ens ha brindat aquesta apostoflant illa de Madeira.

I on personalment m’emporto una infinitat de situacions, moments i records que portaré sempre amb la meva memòria.



Moltes gràcies Cristina, Pepo, David, Jordi, Toni, Morla, Borja, Miquel i sobretot a tu“papa” per aquests dies i esperem que puguem repetir en futures expedicions.


10 views

C/ Hospital, 32   Sant Feliu de Guíxols (17220) Girona    Tel. 683.14.17.92 /  637.43.15.79 

 © Copyright 2018. Aventura eXperience - Reservats tots els drets

Avís legal  -    Política privacitat i ús de cookies      Formulari i mesures seguretat COVID-19

  • Facebook icono social
  • Instagram icono social
  • Tripadvisor icono social
  • Icono social de YouTube
  • google icono
  • whatsApp icono social